El PP de Núñez Feijóo

Fa poc en una entrevista al canal «24 hores» Aitor Esteban quan li preguntaven sobre Feijóo deia només dues coses, a Feijóo no el conec, deu estar molt acostumat a les majories absolutes i cal malfiar-se dels parlamentaris que només parlen de política. Dit altrament i segons la meva interpretació (assumeixo aquest risc), amb dos anys la relació amb Feijóo s’ha limitat a algunes converses de política, Feijóo no està acostumat ni sap què fer quan està a l’oposició. Esteban està dient implícitament que no sap res de com és ni de què pensa Feijóo i tampoc sap què pot fer en el futur. I no es podrà dir que, després de 20 anys al congrés, Aitor Esteban no sigui un bon baròmetre, ni que no sigui una persona empàtica, que es relaciona bé amb tothom.

Feijóo ha pres moltes decisions contradictòries. Una de les més polèmiques, políticament parlant, és que ha dit reiteradament que havia de ser president del govern qui havia guanyat les eleccions en vots i escons (ho va defensar reiteradament després de les darreres eleccions generals en contra del que diu la Constitució) però, a les eleccions autonòmiques que van tenir lloc abans de les generals, en les autonomies en què els socialistes van guanyar les eleccions, va preferir pactar amb Vox amb totes les conseqüències que això comporta. Va arribar a la presidència del PP amb un missatge d’home de centre, però la seva actuació és la d’un líder que ha blanquejat a la ultradreta de Vox i que permet que Vox implementi moltes de les seves polítiques en les autonomies que governen conjuntament. Ha passat amb les lleis sobre maltractament de les dones i amb les víctimes de masclisme fins al punt d’afirmar que no existeix la violència de gènere, no censuren les morts de dones ni assisteixen al minut de silenci en senyal de rebuig. Darrerament, estan aprovant lleis contra la memòria històrica, arriben fins a justificar i blanquejar el franquisme i els seus assassinats. I aquest blanqueig de la ultradreta es produeix en un moment molt sensible quan els populars europeus estan debatent si decideixen continuar essent centredreta, pactant la composició de la Comissió Europea amb el centreesquerra (bàsicament els socialdemòcrates) i fent un cordó sanitari a la ultradreta o decideixen pactar amb els populistes i la ultradreta i deixar de banda a la socialdemocràcia. En les eleccions al País Basc o a Catalunya es pot pensar que no serà rellevant (que ho serà) però a les eleccions europees això serà decisiu. El PP de Feijóo s’ha avançat al debat que s’haurà de produir a Europa, pactar o no amb la ultradreta amb tot el que comporta tant de polítiques com de crispació, ja que fan difícil els acords i divideixen els partits en dos blocs enfrontats.

Feijóo també està essent el rei de la crispació. És veritat que el PSOE també sembla jugar-hi, però el que va passar l’altre dia al senat no ho havia vist mai. Els invito a veure l’escena de la intervenció del ministre Escribà, un home respectuós i moderat, es troba fàcilment a les xarxes. Mentre intervenia el ministre, un senador del PP parlava per telèfon a tota veu, el ministre es va queixar i no li fa cas ni el senador ni el president del senat i quan continua l’increpen i agafa els papers i marxa. Si no interessa el que diu ni a la presidència, per què continuar? I en els casos de corrupció, sempre detestable, com actuen? Es tracta d’embarrar el màxim possible dient coses certes barrejades amb simples mentides. Avui en dia amb les xarxes esbombant notícies sense cap control això és fàcil. Sempre s’ha dit «menteix que alguna cosa queda», ara amb les xarxes això és més cert que mai. Com es pot entendre que Trump, un violador confés que gaudeix lluint de ser ric sense cap escrúpol per com ha aconseguit els diners i que no creu en la democràcia (o guanya ell o denuncia que han fet trampa) tingui tants seguidors? Potser té alguna cosa a veure amb les bombolles informatives pròpies de l’època de les xarxes socials. Un dels diaris més reputat dels EUA, el New York Times, té un milió i escaig de subscriptors mentre que la xarxa patrocinada per Trump en té més de vuit vegades més. Ara tenim el cas de Mònica Oltra que va dimitir per una acusació que ara els jutjats diuen que era falsa. Qui repara el mal fet? I sobretot quina responsabilitat tenen els acusadors, haurien de dimitir? Ho deixo aquí.

Des que Feijóo dirigeix el PP, aquest partit no parla de política econòmica sobretot quan les dades d’ocupació i creixement econòmic són positives. Al canal 24 hores, entrevistaven l’altre dia a la ministra de seguretat social Emma Saiz i va dir algunes coses interessants. Va dir les bones dades econòmiques són un èxit col·lectiu, les mesures del govern hi han ajudat però sobretot els acords entre els agents socials. Va dir que no entenia que el PP (tan patriotes) no s’alegrés d’un èxit de tota la societat i va afegir que és obvi que el turisme i els serveis tenen una forta responsabilitat en aquestes dades, però també està ajudant la bona marxa de les empreses tecnològiques generades i impulsades pels fons Next Generation de la UE que el govern Sánchez va ajudar a crear.

Podríem parlar de la reticència del PP a renovar el CGPJ i altres coses, però tornant al principi la pregunta és, cap on va el PP liderat per Feijóo? No en dubtin, a una confrontació inflexible on cap pacte és possible. Molt dir que Sánchez faria qualsevol cosa per retenir el poder, però Feijóo feria qualsevol cosa per aconseguir-lo inclòs blanquejar el franquisme i mentir.

Subscriu-te per seguir llegint