Mirant el futur

S’acaba de publicar l’informe del servei del canvi climàtic Copernicus, que ha estat àmpliament comentat a la premsa. És un informe europeu, concordant amb els informes dels organismes internacionals, sobre els efectes del canvi climàtic, efectes que configuraran el món que deixarem als nostres fills. L’informe parla d’onades de calor cada cop més intenses que provoquen morts, sequera i incendis i de l’augment de tempestes i inundacions. Els països del sud d’Europa, Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia seran els més afectats. Un altre informe alerta de l’efecte del canvi climàtic sobre l’economia sobretot dels països del sud d’Europa, Espanya entre ells. El seu creixement econòmic a 10 anys vista es reduirà, reducció que dependrà del que fem durant els pròxims anys.

Europa (i Espanya) ha fet plans per fer un món més sostenible d’acord amb els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU (els ODS). La UE va crear els fons «Next Generation» per ajudar a la transformació sostenible dels respectius sistemes productius. Posaré l’exemple de dos temes cabdals. El 2023 les energies renovables van suposar el 43% de l’energia consumida a Europa (superant el 36% del 2020) mentre a Espanya van suposar el 60% i a Catalunya només el 20% (la falta d’ambició en renovables de la Generalitat és evident). Per un altre costat parlaré del cotxe i les bateries elèctriques. En una entrevista a El Periódico en motiu de la instal·lació a Catalunya de la primera empresa xinesa de cotxes, el ministre Hereu deia que Espanya s’està convertint en un hub del cotxe i les bateries elèctriques. Un repte és impulsar el cotxe elèctric al mercat, encara hi ha pocs punts de càrrega i la gent no està convençuda dels seus beneficis.

Deixo de banda temes tan importants com els incendis forestals o els canvis que haurà de fer el turisme, l’agricultura, la ramaderia o la pesca per l’escalfament global responsable de la sequera. En aquest camí cap a la sostenibilitat la recerca serà imprescindible, necessitarem uns bons plans de recerca orientada a aquest objectiu perquè les tecnologies necessàries per aquests canvis no cauen del cel.

Per últim, voldria dir que la ministre de medi ambient, avui vicepresidenta 3a, Teresa Ribera, està fent un bon treball. Per això el seu nomenament com a cap de llista dels socialistes a les eleccions europees és una bona notícia i més si es combina amb la possibilitat que pugui ser la nova comissària europea de medi ambient. La defensa del medi ambient amb ella està assegurada i Espanya guanyaria pes en un tema vital per al futur.

Canvio de tema perquè voldria parlar del projecte d’Espanya que deixarem als nostres fills. A Galícia el primer partit de l’oposició és el BNG, a les eleccions basques el nacionalisme ha avançat, PNB i Bildu sumen més de tres quartes parts dels diputats i a les catalanes s’està discutint si el nacionalisme sumarà majoria o no. I es troba a faltar un projecte d’Espanya consensuat per part dels dos grans partits estatals (PP i PSOE) que pugui contrarestar aquesta deriva nacionalista. La conseqüència de l’avenç nacionalista és l’exigència de més competències i finançament per part dels nacionalistes sense cap marc competencial prèviament consensuat, estratègia a la qual s’afegeixen altres CCAA amb més o menys intensitat. ERC, Junts, BNG, PNB i Bildu es declaren independentistes i mentrestant juguen a tenir competències sense cap aturador més que la voluntat del govern de torn (governs que fins ara han comandat el PP o el PSOE). Pel «mentre no siguem independents», els catalans i els gallecs tampoc tenen un projecte per Espanya. L’únic que el té és el PNB, que diu que és partidari d’una confederació. Simplificant, en paraules d’Aitor Esteban, el seu objectiu és que el govern espanyol no tingui res a dir sobre els problemes a Euskadi, que ho decideixi tot el govern basc i per deixadesa dels partits estatals sembla que, traspàs rere traspàs, ens anem aproximant a aquest model. Com es combina això amb la declarada voluntat d’incorporar-se a Europa és una incògnita.

A Catalunya, ERC i Junts insisteixen en el referèndum. Els referèndums s’han demostrat sempre divisius, enfronten dues parts de la societat de forma radical i, com en cas del Brexit, no resolen els problemes. A més, com a Escòcia o Quebec, els independentistes no demanen un referèndum sinó un «never endum» (un mai acabar) perquè es tracta d’un referèndum que si surt favorable s’ha d’aplicar i si no, passat un temps, se’n demana un altre fins que un surti favorable a la secessió. Els independentistes mantenen així un horitzó guanyador (si no surt el que volen sempre tenen l’esperança que potser el pròxim) mentre els contraris a la secessió, si s’acceptés el referèndum, cada cert temps hauríem de mobilitzar-nos i mai guanyaríem, sempre pendents del pròxim referèndum.

Per l’organització d’Espanya el PSOE es declara federalista, però no defensa el federalisme clarament (Illa i el PSC sí que ho fan) i el PP, en les CCAA que governa, té un comportament proper a un cert federalisme encara que no ho digui, com explica molt bé Manuel Cruz en una entrevista a El Mundo. Si avui no es consensuen les bases d’una proposta federal per Espanya, el futur tant d’Espanya com de la UE serà més complicat. Hi ha documents tant de part socialista com del PP (especialment el llibre de Margallo) que permetrien trobar unes bases sobre federalisme consensuades, faria falta posar-se a treballar superant la crispació. Necessitaríem un «Lluch» capaç de fer seure en una taula personalitats properes a PP i PSOE per fer aquest treball lluny del soroll. A falta d’un Lluch, els grups federalistes espanyols haurien de posar tot el seu potencial per intentar consensuar un projecte federal per Espanya. Els nostres fills i la mateixa UE segur que agrairien l’esforç.

Puigdemont diu que els socialistes només van a pidolar a Madrid mentre que ells manaran, una fanfarronada més, i ERC demana un finançament singular, negociar de tu a tu amb el govern central menyspreant les altres CCAA. Hauríem de no oblidar que el millor finançament es va donar quan Montilla i Castells participaven en les reunions amb les altres CCAA, quan es va aprovar el principi d’ordinalitat. Deixar la cadira buida, renunciar al joc que dona les reunions sectorials, és un greu error. Ser singular no assegura el resultat.

Subscriu-te per seguir llegint