Històries per no dormir

Fa la mateixa ruta de cada matí, però avui hi ha alguna cosa diferent. Ho nota perfectament. Aixeca la vista del terra i mira endavant: amb prou feines pot veure el final del carrer, allà on comença el pont. S’atura, espantada. S’adona que la seva ment l’està enganyant: sap perfectament que no deuen haver-hi més de cent o cent-cinquanta metres fins al riu. Però ella veu una distància inabastable. No es veu amb forces per arribar fins allà. Respira fondo, tanca els ulls i intenta centrar-se: «És impossible que el carrer s’hagi allargat, només t’ho sembla». Obre els ulls, però segueix sense albirar el pont. Al seu voltant, els vianants segueixen anant amunt i avall del carrer, sense percebre que no té final. Nota com una suor freda l’amara, com el cor se li accelera. Un cansament descomunal, que va molt més enllà del seu cos físic, l’aixafa. No en sentit figurat, no: realment sent que té una llosa al damunt. Sense pensar-s’ho gaire, fa mitja volta: vol tornar a casa. Però el principi del carrer també s’ha allunyat. Hi ha passat fa un moment, però ara està a molts quilòmetres. Encara intenta una vegada més que el seu cervell reaccioni: els carrers no s’estiren com xiclets. Però els seus ulls segueixen veient una distància inassumible per davant, i una distància inassumible per darrere. Es recolza en la paret d’un edifici i es queda mirant al terra no sap quant de temps. Tampoc sap com ha aconseguit arribar a casa. Potser sí que hauria de demanar ajuda.

Acaben d’arribar al poble on planejaven passar la tarda fent una cervesa, passejant i posant-se al dia. Però tot es torça quan ell li pregunta si s’ha fixat en què la gent el mira. «Com? Què vols dir, que tothom et mira? Tampoc ets tan guapo, home», li respon, rient. Però ell parla molt seriosament. «Em miren malament. Pensen que com pot ser que un tiu com jo passegi amb una tia com tu. Pensen que no valc res, que no mereixo anar al teu costat. Em volen fer mal», diu, mentre accelera el pas i busca un lloc on amagar-se. Sense entendre res, ella li va al darrere. «Però què dius! Ningú ens mira! Ningú et vol fer mal! On vas?» Ell es cola dins d’un portal, i es queda enganxat a la paret, vigilant que no entri ningú més. Està terroritzat. Ella intenta calmar-lo, però està quasi més espantada que ell. Li agafa la cara amb les mans, li demana que respiri a poc a poc, que se centri en inhalar i exhalar. Triga una estona molt llarga –a ella se li fa eterna– a aconseguir fer-lo sortir al carrer i arribar fins al cotxe. Van directes a urgències.

D’aquí a una estona, o potser ara mateix, un llampec invisible creuarà la ment d’algú. Un fil es trencarà, o una connexió canviarà, o un curtcircuit nanoscòpic provocarà un canvi imperceptible al principi, però inexorable. Potser desembocarà en una depressió o en ansietat. O en una anorèxia, o una paranoia, o una esquizofrènia, o un transtorn bipolar. Quina por, pensar que tots tenim números per a aquesta loteria terrorífica.

Subscriu-te per seguir llegint