Catalunya necessita ser governada

Començaré recordant algunes coses sobre la política espanyola i catalana durant la darrera legislatura.

En política espanyola: (1) Rubalcaba va parlar de govern Frankenstein, si fos viu segurament que diria que tenim un govern Frankenstein «al quadrat», un govern complicat que en qualsevol moment pot perdre la majoria. El pacte de govern contenia una discutible llei d’amnistia que s’està tramitant i que els socialistes havien rebutjat en campanya. (2) El PP no ha acceptat que el govern Sánchez és un govern democràtic, parla de govern il·legítim i fa una oposició frontal. L’exemple més evident és el del CGPJ que s’ha negat reiteradament a renovar. De l’amnistia n’ha fet un motiu més de confrontació. (3) El govern Sánchez està fent una bona gestió econòmica, creixem per sobre de la mitjana europea i tenim bones dades d’ocupació, reducció de l’atur, etc. (4) El PP no parla d’economia (el ministre d’economia deia que el PP no li havia fet cap interpel·lació sobre economia) i (5) el PP governa en la majoria de CCAA amb Vox (ha blanquejat Vox i li ha donat responsabilitats de govern) i Vox està influint en moltes polítiques, de violència masclista, memòria històrica o llengua.

En política catalana: (1) El PSC va guanyar les eleccions, però la majoria independentista va fer un govern ERC-Junts que no es va dedicar a governar. Ho veiem amb el retard a les renovables, amb la falta de plans per fer front a la sequera o amb les mancances en educació i sanitat, etc. (2) A mitja legislatura el govern es va trencar, ERC va quedar en minoria i Junts va defensar una puresa independentista que no li va impedir pactar a Madrid. (3) El PSC va adoptar des de l’inici una política de mà estesa per resoldre problemes. Amb el govern minoritari d’ERC i els Comuns van aprovar el pressupost del 2023 i PSC i ERC havien pactat un pressupost pel 2024 que els Comuns van rebutjar.

Amb aquestes dades en ment els proposo un recorregut per les propostes i possibles suports dels diferents partits segons les enquestes. Té el risc que suposa l’alt índex d’indecisos.

A la ultradreta, Vox es mantindria i entraria Aliança Catalana. L’estratègia del PP de blanquejar Vox hi ha ajudat però també la falta d’acció de govern de Junts i ERC. Quan no es resolen els problemes resulta més fàcil creure en solucions fictícies i senzilles, sense fonament. El PP es menjarà Ciutadans com ha fet a Espanya amb un discurs semblant al de Ciutadans. El PP continua sense projecte per Catalunya com li passava a Ciutadans. Quan el 2017 va guanyar les eleccions Arrimadas no va fer cap proposta i va marxar al Congrés dels Diputats a Madrid.

Entre els minoritaris, els Comuns, responsables de l’avançament electoral i partícips d’un Sumar en hores baixes, perdran suport en favor del PSC. La CUP, com a grup antisistema, té un electorat fidel, es pot mantenir. El PSC, que va davant a les enquestes, té un partit cohesionat i un candidat sòlid. La gestió de la pandèmia avala Illa, que presenta un programa que prioritza passar pàgina del procés, cohesionar Catalunya i encarar els principals problemes que tenim, serveis públics de qualitat, sequera, renovables, etc. sense oblidar-se de negociar dintre el sistema espanyol un finançament just i un respecte per a la llengua i la cultura catalana que sempre ha format part de l’ADN socialista. Junts està entre el convergent Rull que representa la cara amable als debats i Puigdemont que és qui mana. Per fer una anàlisi em referiré a l’entrevista a Puigdemont del dilluns passat a El Periódico on es fa l’heroi. Diu que ell ha preservat la Generalitat (Quim Torra i Pere Aragonès no han estat presidents?), que ha fet un procés d’autocrítica (algun document?), que retornarà a on ho va deixar el 2017 i ara ho farà bé perquè ha après a tractar amb l’enemic (que, per ea ll, continua essent el govern espanyol). L’amnistia i que avui s’estigui tramitant la presència del català a Europa ha estat una imposició al govern espanyol (negociar no forma part del seu vocabulari), pura fanfarroneria i menyspreu de l’altre. En el tema del finançament diu que aconseguirà recaptar el 100% dels impostos, una fórmula com la basca que va rebutjar Convergència a la Transició. Diu que les empreses no van marxar pel procés sinó per la burocràcia (sembla que el 2017 es va fer un salt en la burocràcia que les va fer canviar de seu social). Recordo que l’administració catalana la va crear en Pujol. Els problemes reals, la sequera, l’ensenyament, l’habitatge, etc. les despatxa amb unes frases genèriques, de renovables ni en parla, és a dir, no té programa de govern. Això fa que persones fidels al pujolisme com Andreu Mas-Colell afirmin que no el votaran.

Finalment, ERC fa temps va decidir negociar i durant el temps que ha governat en solitari ha semblat que s’inclinava per governar i donar solucions als problemes. En aquestes eleccions combina un programa de govern raonable amb l’èpica independentista: referèndum i finançament singular. En l’anterior article ja vaig parlar del referèndum. Quant a finançament, tenir un acord bilateral Generalitat-govern espanyol és molt menys important que tenir un bon finançament. Haig de dir que molts encara no hem trobat cap proposta millor que el principi d’ordinalitat que va pactar el tripartit amb totes les CCAA, aquell que diu que la solidaritat no pot canviar l’ordre de les CCAA donat per les contribucions de cadascuna d’elles. ERC, que participà en el tripartit, ni en fa esment. Fa poc a les eleccions basques PNB i Bildu van aparcar altres temes i es van decantar per la gestió, aquí continuem a l’èpica de Junts i l’ambigüitat d’ERC.

Vostès tenen la paraula, vagin a votar el que creguin millor per formar un govern que doni solució als problemes de Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint