Amargues victòries

Les enquestes vaticinen més amargues victòries que dolces derrotes. Podria ser amarga la victòria d’Illa, que potser té més feina a negociar els suports de la investidura de la molta feina que està tenint a guanyar els vots. També és amarg per a Puigdemont guanyar ERC en la roïnesa fratricida però quedar a més de cinc escons dels socialistes. Ni president legítim, ni president dels catalans. Amb aquests resultats, el que li queda d’història al fugit és el que triguin els seus a dir-li que una jubilació a temps és l’única sortida digna. El procés a Catalunya es tancarà definitivament quan Puigdemont s’adoni que els que li diuen «president» ja no són els consellers sinó les infermeres. Hi ha bones residències al sud de França, algunes prop de la platja.

El PP pujarà amb les restes de Ciutadans. Victòria amarga d’Alejandro Fernández, amb Vox resistint millor del que s’esperava i potser guanyant-lo. Pot haver-hi ensurt. I els problemes: si Feijóo suspèn a Catalunya com va suspendre al País Basc, les europees seran el seu tot o res i si no guanya amb un clar avantatge potser el PP hagi d’endarrerir les vacances d’estiu i convocar abans un congrés extraordinari.

Segons gairebé totes les enquestes entraria fins i tot amb 4 o 5 escons Aliança Catalana, un partit que per dir-ho a la seva manera, està en contra dels moros i dels espanyols. Un èxit tan fulgurant no serà amarg per a Orriols, és clar, però sí per a l’independentisme, que finalment s’haurà de mirar al mirall més xenòfob. El supremacisme i el racisme són consubstancials al nacionalisme, però mai abans no s’havien fet tan presents, tan explícits. És important que us conegueu, ja que us agrada tant ser vosaltres.

Illa ho tindrà difícil, però més difícil era convertir Jaume Collboni en alcalde de Barcelona i ho va aconseguir. També és veritat que sembla que la projecció d’escons que les enquestes li atribueixen podria ser massa baixa i trobar-nos la nit electoral que en lloc de quedar-se als 42-44 escons, arriba als 49-50, de manera que podria governar en solitari i estalviar-se la crossa humiliant i tercermundista de Comuns.

Feijóo va dir fa uns dies a La Vanguardia que Illa no podrà ser president si no ho autoritza a Sánchez, en una demostració més que el PP roman ferotgement impermeable als més elementals coneixements de política catalana. Fins i tot si els bons auguris per a Illa no es confirmen i al final el resultat és de més frec a frec amb Puigdemont, el líder del PSC intentarà ser president si matemàticament li és possible. Cap trucada del president Sánchez no podrà variar aquesta determinació com tampoc no va poder fer-ho Zapatero amb Montilla tot i haver pactat amb Artur Mas que el president seria el candidat de la llista més votada.

És de Feijóo de qui precisament més cal parlar. Sánchez va dir després dels seus dies de reflexió que tornaria a ser candidat. I tornarà a guanyar, això ho dic jo. El temps que li queda de president és el temps que trigui el Partit Popular a deixar d’intentar guanyar les eleccions amb les restes del sopar d’ahir i posi de candidata Isabel Díaz Ayuso. Feijóo de fet no volia ser el líder del partit quan Casado caigué i el van haver de convèncer: mal senyal. Tot el contrari, a la presidenta la van haver de convèncer que no era el seu moment i així han caigut sis anys de Pedro Sánchez sobre la història d’Espanya. Som el que ens deixem fer i els principals aliats amb què el president compta per mantenir-se a la Moncloa no són Bildu, Puigdemont o Esquerra sinó Feijóo amb la seva cara de les sobres desades al tàper i aquesta nit dels morts vivents que és Esteban González Pons. Quan surten tots dos junts a la televisió semblen un anunci de la funerària Ocaso.

Va ser efectivament insòlit que Sánchez es prengués cinc dies per pensar si valia la pena continuar. És sorprenent que Alberto no s’hagi pres ni cinc minuts.

En un món que és com és i no podem controlar-ho, Sánchez té més capacitat d’adaptació que els seus rivals. Només Ayuso el pot guanyar perquè és més letal i brutal i sap què fer als racons bruts on la vida és el contrari de la mort. Feijóo és millor persona, més entranyable, però dir que Ayuso és massa liberal és com dir que és massa intel·ligent i dir que és massa madrilenya és no haver entès que el problema de fons de la política espanyola és que hi ha massa líders que ho són massa poc.

La dreta porta repetint curs des del 2018 i dient, com els fills dels pares febles, que és per culpa que el mestre li té mania. Si al PP no s’adonen que l’única culpa és seva tornaran a suspendre i a quedar com uns palanganes per haver dit coses tan estúpides com que ara no és el moment de fer canvis o que Feijóo mereix una segona oportunitat. Què vol dir que «mereix» una segona oportunitat? Per què? L’únic que a la pràctica comportarà que el candidat gallec tingui una segona oportunitat és que els espanyols carreguin amb una tercera legislatura del cabdill enamorat.

La dreta està més preocupada d’insultar Sánchez que de guanyar-lo. Fou de psicòpata que el president infongués terror als seus fent-se que marxava, sabent de bell antuvi que no ho faria. Però que la dreta s’empassés la farsa i de debò cregués que aquest saltataulells dimitiria per amor a la seva dona no és un error de càlcul sinó la més nítida explicació de per què Sánchez pot continuar tranquil·lament al poder i qui són els seus aliats més imprescindibles.

Subscriu-te per seguir llegint